Remors




Remors: Descripció d'instant.

A cops no és un cop. És un sol ixent.

divendres

Capítol 1:





Obro els ulls. La foscor goteja pel forat del pany. Les cabòries es fan petites, em cauen pel nas i es dissolen al cafè. Un tros de sort se'm fica a la butxaca. Tinc els teus ulls encesos incrustats al pensament.

Recordo aquell dia, quan vam rebentar les parets del temps saltant-nos tots els obstacles, volant a cada passa. Vam veure la lluna i vam respirar fort, desfent els escuts més ben forjats, desfent els nusos dels disgustos i de les pors. Remeno.

Hem travessat el desert de mai no res on preníem el sol a l'ombra eterna d'un roure cremat fa temps. Ara, veiem les ones i ens hi posem bé perquè ens esquitxin, explorem els pous més fondos per conèixer-ne els interiors. Agafem tanda per viure i en sabem més que ningú. Ens perdem pel gust de perdre'ns. Prenem sols i entomem raigs de vida, així, com ho sabem fer, entre roures i rouredes. 
Amb les mans negres de cendra m'enlairo arrapadet al teu cos; busquem ones sota el mar i llum a les cavernes, demanem tanda pel gust de demanar-la.
Et pregunto - Qui és l’últim? -  amb un to educat i en veu baixa prop de l’orella. 



dijous

Capítol 2:




La cullereta avança contra les busques del rellotge. Sense temps, com si no hi hagués ombres on jaure a descansar. Enceto un camí partint del bassal i avanço amb passes llargues. De tant en tant em giro per mirar les petjades humides cada cop menys intenses, més esborrades, més sense petja. Lluny del toll, deixondit, sento el bosc sortint-me per la boca. Noto el sotabosc punxant-me el paladar, em fugen les dreceres i els caminets de cabres. Aspror d’escorça seca, brancam de senderols que puja per la gola cercant cel. Camins que prenen estranys viaranys, donen deu mil bots o es  perden per esvorancs, avencs, cavernes, coves i torrents que se'n van no sé com cap al cel i cauen en picat sempre sense avisar. Ben enlaire, desfermat i desarrapat caic sobre teu com pluja fina. M’he fet d’alabastre per esculpir-me, m’he fet blat sense ser a cap sac. Som el llim i el fang que es falten a trobar. Ens hem desfet els cors i ens hi rabegem sense vertigen.















dimecres

Capítol 3:






Les paraules que no dius ja te les has dites amb el cap, topen amb els llavis closos, s’escolen cap a l’estómac direcció als budells, es fan rot, o surten pel nas amb el respirar. Sento el metall als dits de la mà esquerra. Veig el petó que no ens hem fet, aquell que desitgem i que espera el dia que l’aire no ens faci de frontera. Penso en el petó que ens vam regalar i m’assalta el record difuminat dels petons teus d'aquells dies tan sincers. Tenim el cor de fang i els petons l’humitegen impedint que es faci pedra. N’hi ha de rodons, d’una rodonesa de dansa que es fa i es desfà sense acabar-se de fer ni desfer mai. Rodons, profunds, que duren anys i perduren a la memòria. No s'esborren i són humits, la humitat dels teus és beure aigua amb molta set enmig d'un bosc, enmig d'agost. El torn accelera, les mans del fangador donen formes diverses al cor amollant-lo per camins i torrenteres. 



dimarts

Capítol 4:



Hi ha dies serens en que hi veus clar. La pau d’endins et ve a buscar i se t’enduu, t’estira la mà suaument fins que et deixes arrossegar. T’escampes i surts per on el temps entra, flotes entre imatges i ets aroma escampant-se pels teus llocs. Ones al mar cafè.

El combat dur que hi ha entre tu i jo és el que em fa viure alçat. Anem guardant les molles de pa dels nostres àpats en un calaix i en fem sopes de farigola cuinades a foc lent. Sabem que som ínfims però ens notem importants, tant com el sol, els ulls, les mans, o les mil meravelles dels nostres terrats. Hem enterrat mil pors al jardí, les hem plantat, regat, i han fet tomacons dels que són bons per sucar. Dels de veritat. Cap al tard, quan cau el sol, ens sentim bategar els cors, dels batecs en fem cants que volen enduts per un vent suau. Un vent que no hi entén de dubtes ni d’espants, que acaricia les galtes i fa olor de torrat. Ens hem fet esclaus de la brisa torrada dels nostres matins.

Amb la brisa, amb la serenor, vénen paraules a cercar-te, frases que, a cops, es repeteixen dins el cercle inacabable. Cada mot me’l porta el vent passant abans per les galtes:

...És clar que som, i hem vingut per viure. Caminar pels jardins i vagar per les cases. Desfer nusos, segar cadenes, enfilar agulles, torçar culleres, pentinar sorra calenta amb els peus i fer l'amor a la platja. 

És clar que som, i hem vingut per viure. Vagar pels jardins i caminar per les cases. Desfer cadenes, segar nusos, enfilar culleres, torçar agulles, pentinar sorra calenta amb els peus i fer l'amor a la platja...


I res no trontolla, i tu no ets el meu terra ni jo en sóc el teu. No volem terra ni sostres ni murs, ni tan sols notem el tren que passa per les venes del cor a intervals regulars i ho fa tremolar tot. Per les venes de les teves ciutats hi cuiten camí ferros que van per carrils a tot drap i sense àncora. Però avui no és dia d’estripar la bena per tallar hemorràgies, els peus són pinta de sorra calenta, els nusos estan desfets i el buc de ferro és més segur per córrer món.





dilluns

Capítol 5:





Temors per la caiguda en picat de l'acròbata novell sens xarxa amb mans suades. L'escalador, just en el moment abans d'assegurar-se, fa veure que no s'adona del clot que s'ha fabricat als peus. Penjo d'un fil de la teva teranyina. Quasi un quart de volta
A cops trontollo, a cops tremolo, a cops tinc raó i a vegades tinc por. A cops no és un cop, és un sol que ix fabricant rellotges d'ombra. La prenc sota les busques dels ginys sense rodes dentades, sense molles ni pèndols. La prenc prestada de l'arbre, la pedra, el mur, o el fil. Els dies es fan infinits mentre juguem a trepitjar-nos les ombres llargues del capvespre. M'hi accidento, em deixo caure i l'abisme em xucla, me'n faig esclau i m'emboliques.







Em sé arbre tort de roquissar, de marge estret ben inclinat que ara va recte, ara de tort, ara s'escapa i ara té sort. Em sé d'arrels que s'entortolliguen i cerquen cels. Em sé d'un fil de seda que em té les branques preses, que balla al ritme de les vibràtils entranyes.
La veu del Sant repetiment em xiuxiueja manaments: - Has de ser prudent, has de ser feliç, gira el tornavís, va, prem, una volta més. I l’oració del lloro canvia els filats espinosos per llorers florits, els fils se’m fan res, em desfan el ser estel, el ser carícia dura de mall picant ben fort, trencant-ho tot, fotent soroll. Me'ls llepo i els tallo un matí clar, deixant-me endur, fent tremolar, abandonant-me sobre la rajola fresca per seguir la militància obligada del cervell sense texts, ni pensaments, ni por, ni força, i m’encenc sense voler-ho, sense res per entendre. El crepitar del tronc rebordonit de marge estret ben inclinat em torna a dir: - Has de ser prudent, has de ser feliç, gira el tornavís, va, prem, una volta més. 
Ara cauré. Penjat d’un fil faig tisorada. La gràvida força permet donar direcció al caure. Un caure de perdut, com sempre, però un perdut que rema cap a algun lloc. Un lloc sense corrents forts ni mars amb ressaques, un lloc que doni la benvinguda als perduts, als caminants de la terra, als sense petja, als dignes d’enveja. Un lloc que serà caure i serà cau.

diumenge

Capítol 6:





Puja l’aroma. A vegades el sento el buit viu dins meu, cap al ventre. Les goges canten una cançó dolça i melancòlica amb una tonada suau que diu: 


               - No ho sé, no ho sé, no ho sé...- 


Els déus implacables del repetir les acompanyen des del seu cercle inacabable. Moments en que sento dins la calma del pla. El silenci gegant, el de les pedres, el de les coses quietes. Et recordo callant, prement els llavis per no deixar anar paraules que tanmateix ja eren dites. Empassant-te-les rutinàriament, donant força a les paraules que vindrien. Aquesta era la manera de fer de la tribu, actuar en el silenci, sense fer fressa, callar, no dir res, no contestar. Aquest era el teu crit, l’absència de paraules. Callant cridaves. I cridaves molt.

El buit passejant-me per dins em fa ser budells i prou. Fem-nos budells i entranyes deixant els caps i els cors abandonats. Despensem-nos, entortolliguem-nos, siguem res, però siguem. Ens acostumarem al res, abolirem les estructures, destruirem les fixacions i potser deixarem d’escoltar els cants suaus. Els déus implacables del sant repetiment es faran petits, i més petits, ínfims, quotidians. Acceptar-los és fer-se màgic, és deslligar-ho tot, conquerir el dins i el fora. 
Encabat, fer una dieta qualsevol per sentir que sí, que estem preparats per fer-ho bé, per pujar els graons d’un en un i sense pressa, per beure una cervesa i parlar fent els nostres dies infinits.

Fer cas a la intuïció, no rebutjar pensaments, desfer-se de la lògica. Aprendre a entendre el que ja saps, ho tens dins. Intuir. Caure, enamorar-se del caure, notar el buit ben ple, el buit ben ple de buit. Enmig del vol plantar-se un moment i observar. Posar els peus al fang, regar-se amb aigua de la font, saber si vas o vens, ignorar el no ho sé i notar el vertigen. Notar la por a les puntes dels dits, ser la por que passeja entre els aiguamolls i tocar suaument l’escorça de la surera. Esvair els cants amb la pell de l’arbre, pessigar-lo. Mastegar la pell de la surera i escopir. Treure el tap i observar el remolí d’aigua escolant-se pel forat. 


           Ser res. Ser tot. Tot, res. Ser res.


Partir ametlles amb la pedra de trencar-les. Partir el silenci, trepitjar-ne les closques escampades amb els peus descalços i mirar-te les branques amb els ulls clars, amb els llums de dins. Anar al gorg i menjar síndria. Fugir del laberint i respirar prop teu. Notar-te la panxa com va i ve, provar d’anar al mateix ritme. Dormir. 
Tenim el cant de les goges i la foscor del gorg molt endins.


dissabte

Capítol 7:





Els silencis atapeeixen les cortines que es fan d’un vellut cada cop més gruixut. Tot el que no ens diem s’hi queda enganxat. Les coses que no ens diem són pols, una pols que es fa gran. Els silencis ens exasperen. Els silencis de les coses que no ens diem ens fan vells, ens fan gepes i arrugues, ens aprimen els llavis i ens torcen la boca cap avall. Els silencis de les coses no dites són el fred que tens a dins, el fred que batega pels teus marges.


Somriem, fem-nos gegants.


I que s’escapin els silencis pels nostres hieràtics somriures perpetus. I que tornem a les dones de pèl roig, a les verges negres de peus descalços, a les dones de batalla de guerra mundial, de trinxeres d’amor ardent per les costures i pels replecs. Dones de les que no tenen domador, de les que s’han menjat la vida i en guarden el secret dins el seu ventre. Deixarem les fàbriques de motllos, els ordinadors i la tècnica, tallarem les xarxes i els fils. Beurem vi. Deixarem d’estar sols, de fer-nos propaganda i de creure’ns el paper. Tornarem a perdre mossegant rodes, abandonant molins, entenent el cant del vent, perdent el temps, perdent la por, perdent el món.

Quan es van repartir els papers cavaves un sot per fer un vàter comunitari. Estripaves guions i escopies a l’apuntador. Vam deixar la memòria escrita per ells al portal i vam apagar les màquines amb mil plans assalta murades guardats al sarró. Sense dir-nos, ens vam voler i ens vam demanar llavor.

Déu deu remenar amb cullerot.